.-No hi ha res de bo o dolent més que la bona o dolenta voluntat-.
En aquesta frase Hume
reflexiona sobre el grau de llibertat que té una persona poder fer el bé o el
mal sobre accions que després es veuran lligades a l'objectiu de felicitat de
cada persona. És a dir que llavors les accions que nosaltres finalment fem depen
de la nostra intencianalitat per al fi últim i llavors les converteixen en
dolentes o bones, com per exemple en el cas que sempre Mill ha proposat amb el
seu utilitrisme on si en una accident es troben ferits una metje i el propi
pare, l'acció que facis no serà bona o dolenta si no el que serà bo o dolent
sera el teu propi fi, ja que si posem el cas que aquesta persona ha de ser
fidel a la seva societat i finalment acut al seu pare, l'acció de fer-lo ajudar no és dolenta per si, és dolent el fi de no aportar a la societat. És per això que Kant deixa clar que no existeixen accion bones o dolentes tot depén de la nostra moral aplicada a la pràctica.
En aquest fragment David Hume, un dels empiristes més radicals de la història, tracta el tema racionalista de la causa i l'efecte, on el crítica ja que primer considera que tot esta sotmés a un canvi i això acaba implicant que tota causa no li vagi acompanyat d'un mateix efecte. Perquè al existir aquesta submissió al canvi no hi ha una veritat sinó que tot acaba depenent d'una probabilitat.
Títol que proposo:"Tot és casualitat."
En aquest text David Hume crítica una de les idees més fonamentals del racionalisme, el procés de causa i efecte. Primer al ser un filòsof empirista confia plenament en els sentis i defensa que aquests sentits perceben al llarg del temps unes impressions que es tornen idees al arribar al nostre enteniment. Llavors això vol dir que tot està sotmès a canvi i si és d'aquesta manera no podem estar segurs de res sobre el futur, per això explica que tota causa no li persegueix un mateix efecte ja que al no existir una veritat absoluta no hi ha res que faci que sempre sigui el mateix efecte ja que tot canvia. Això vol dir que el futur només el podem controlar a partir de la probabilitat que aquesta probabilitat implica finalment l'experiència rebuda a partir dels sentits que ha acabat recopilant unes informacions al pas del temps en que fa seguir unes estadístiques.
"Sigues filòsof però en mig de tota la teva filosofia continua essent un home"
Aquesta frase pertany a l'empirista David Hume que vol donar a conèixer que un filòsof no pot ser filòsof si abans no és persona, llavors com a persones que som, no ens hem d'oblidar que gracies a les qualitats que tenir es pot arribar a trobar les idees tan qüestionates al llarg de la història. Per això quan un filòsof parla sobre la pròpia persona o altres qüestions ha de ser conscient que ell també es troba implicat en aquest procés i no s'ha d'oblidar tampoc que ha de viure sempre també com a persona que és.
Locke justifica una rebel·lió per
part del poble en el moment que el govern deixi de governar pel propi poble
obligant-los a acatar lleis injustes. Aquesta justificació prové de considerar
que el govern deixa de ser legítim i es converteix en un estat pitjor que el de
la natura, és a dir, en un estat de
guerra i el poble ha d’imperdir-ho per tal de recuperar els seus drets
naturals.
Títol que proposo:"Justificació d’una rebel·lió"
En aquest text Locke parla de les causa de les revolucions d’un
poble enfront el govern que el representa i que té en el seu poder part de la
llibertat de cadascun dels individus d’una societat, ja que es aquesta és la
raó la qual es va originar l’ordre civil per trobar un lloc just per tothom a
canvi d’arravatar una llibertat a tots els ciutadans. Locke explica que en el
moment en que aquest govern pren mesures injustes aprofitant el poder que li ha
donat el poble obligant a acatar lleis i normes diferents a les quals el poble
va decidir, aquesta seria la causa d’una revolució ja que el govern deixa de
ser legítim al no representar a un poble
que li ha donat tota la seva confiança. Encara que Locke, també aclareix que
això donarà lloc no amb petits errors que pot prendre el govern si no com diu
textualment a “una llarga recula d’abusos, prevaricacions i artificis, tots
dirigits cap a un mateix fi”. Ja que s’haurà acabat perdent el fi pel qual es
va formar la societat, una continuació
de l’estat de nautra perquè portarà a un estat de guerra.
COMPARACIONS.
Aquest text ho podem comparar amb
Plató filòsof amb ideals molt diferents d’una societat encara que els uneix que
tota societat es creada pel bé comú de tots i és imperfecta ja acaben havent-hi
problemes provocant una degeneració en el seu ideal en la política, ja que ell defensa radicalement que per tenir una societat perfecta no ha de tenir cap poder el poble ja que els governants han de saber fer el bé. ------------------------------------------------------------------------------------------------------------ Aquest comentari m'ha fet reflexionar sobre la situació política actual en la que es troba Europa on surt la qüestió que segons els fets que proposa Locke la societat actual té la legitimitat suficient com per a crear aquesta revolució perquè els que governen només miren els seus propis interesos o simplement s'estan equivocan d'estrategies i no ho fan arbitrariamente sinó per por a altres coses. Es per això que deixo aquest video per reflexionar sobre la situació.
Ens trobem en un
estat de llibertat individual on aquesta llibertat s’ha d’utilitzar sempre de
manera justa, és a dir, curant de tots els drets naturals de tots els que es
troben dins l’estat que finalment implica una protecció pròpia nostra i de la
humanitat. Això és degut pel mer fet que simplement som súbdits d’un savi
creador que regna segons la llei natural, el qual ens ha fet conviure en
conjunt i no podem anar en contra dels drets naturals, per tant la llibertat és
negligida.
El títol que proposo: "Per a la llibertat"
En aquest text
Locke comença parlant de que ens trobem en un estat lliberal, referint-se a la
llibertat individual existent en tots nosaltres dins de la societat excloent la
llibertat la qual les lleis es refereixen. En aquest text vol defensar que tot
home pot tenir una llibertat molt extensa sobre els drets naturals, és a dir,
el dret a la vida, als béns i la salut.
Però no pot tenir una llibertat per al que no són drets naturals perquè implicarien
la contradicció d’aquestes, com el cas de tenir la llibertat de destrucció
sobre alguna criatura ja que infringeix un dret natural. Locke exposa que
aquestes lleis s’ha de complir perquè nosaltres som simples súbdits del nostre
creador que és el que ens ha unit. I per tant com a societat i la obligació
d’haver de complir aquest drets implica llavors el sorgiment del fet que la
societat s’ha unitat per protegir-se
Encara que
finalment justifica que es pot incomplir aquestes lleis només en el cas en que
Locke ,que basa la societat en un sistema basat en la justícia , s’observa una
injusticia que ha de ser contrarestada obrint una porta a la justificació d’una
revolta dins de la societat. COMPARACIÓ. Aquesta idea que defensa Locke ho podem comparar amb l'antilliberalisme de Hobbes, on ell defensa que en el moment que les persones creen la societat a canvi de seguretat el preu d'aquesta sempre és la llibertat llavors no diferencia dos tipus de llibertats com ho fa Locke que defensa que tenim dos llibertats i una d'aquestes forma part del dret natural.
En aquest text Locke defensa de manera més clara el seu empirisme amb una crítica cap el racionalisme, ja que considera que no hi ha cap coneixement innat a causa que no hi ha cap coneixement adquirit des d'un principi que sigui universal. Només s'arriba al coneixement universal a partir de l'ensenyament.
Títol que proposo:Raons de la defensa de l'empirisme
En aquest text Locke, conegut empirista, parla sobre la seva teoria del coneixement humà i defensa el seu empirisma a partir de la crítica que fa al racionalisme. En primer lloc parla de la no-existencia de les idees innates, és a dir, les que existeixen per naturalesa i ho crítica ja que explica que no existeixen aquestes idees a causa que no existeix cap idea universal per a tothom sense haver sigut combrobat empíricament. És per això que defensa que l'únic coneixement que podem percebre és a partir dels sentits tot i que pugin enganyar-nos, però sempre la primera porta del coneixement s'obra graciés a coses alienes a nosaltres.
COMPARACIONS
Aquest empirisme es pot comparar amb Descartes, gran defensor del racionalisme critica el empirisma ja que defensa que no pot confiar en un mitja que li ha enganyat una vegada perquè això vol dir que ho pot fer més cops, llavors a partir d'aquesta ideea procesa que no pot estar segur de res menys d'una cosa, que pensa, és a dir, que troba una idea a partir del raonament i aquesta és llavors innata.
Aquí deixo la nova activitat que vam fer
mitjançant el hootcourse, la qual havíem d’opinar a temps real sobre el vídeo
que s’estava exponent a l’aula. Aquest vídeo forma part d’un capítol del
programa “Amb Filosofia”, de la Televisió de Catalunya que tractava la idea de la Identitat. A baix
es troben els meus tweets escrits durant l’activitat (es troben en ordre per cronologia
descendent), i després adjunto el vídeo comentat.
Text 8. Relació entre ment i cos : Meditacions metafísiques, 6a
Segons Descartes explica amb certesa que la causa de tot és Déu, on també inclou la idea del jo on hi diferència de manera clara i distinta dues parts: el cos i l'ànima, ja que una forma part d'una idea de realitat extensa i l'altre pensant que estan unides però que el "jo" només es sent representat per la realitat pensant i per tant defensa que també poden estar separats.
Títol que proposo: Cos i ànima
En aquest text Descartes presenta la seva teoria dualista sobre l'ésser humà. Primer de tot considera que la seva causa i la causa de tot és l'ésser perfecte, Déu. A partir d'aquí hi diferència dues substàncies unides les quals és refereix que tenen característiques clares i distintes ja que una la considera una substància extensa i l'altre una substància pensant. I si estem formats per dues substàncies clares i distintes diferents vol dir que es poden trobar per separat a més Descartes considera que només és una cosa que pensa i que per tant només s'identifica amb la part pensant és a dir de l'ànima i que no es sent identificat amb el cos ja que si s'extreu part material d'aquell mateix el "jo" segueix essent la mateixa substància. És a dir que és reafirma que l'anima i el cos són substàncies diferents i que estan units encara que el "jo" pot viure sense el cos perquè no el necessita per fer el que fa: raonar; d'aquesta manera significa que poden existir finalment per separat.
Comparacions:
Aquesta teoria dualista es pot comparar amb altre racionalista, Leibint, que considera de la mateixa manera que Descartes que totes les substàncies tenen la causa en Déu, encara que Leibintz considera que les substàncies estan comportes per una matèria prima anomenada Mònades en que tenen la seva pròpia dinàmica que formant part de Déu. És veritat que diferència entre cos i ànima, ja que l'ànima té la capacitat de raona però tots dos al estar format per la materia que depén del Déu, no són tantes les diferències que existeixen entre sí.
Text 11. Déu com a substància infinita: Meditacions metafísiques, 3a.
El jo té present la idea d'una substància infinita i altres característiques que la fan perfecte la qual és la causa de tot. Al pensar en aquesta idea és qüestiona si el JO és la causa d'aquesta però no pot ser al ser JO una substància finita que no pot causar una substància infinita, per tant és causat per ell mateix el que anomena Déu.
Títol que proposo:Una substància infinita no causada per una finita.
En aquest text Descartes descriu la substància que és Déu per en el que el descriu com una substància "infinita,eterna, immutable, independent, omniscient, omnipotent, per la qual jo mateix i totes les altres coses han estat produïdes per ell", és a dir, en el seu enteniment existeix una idea infinita ja que la raó agafa la idea de les substàncies i no les substàncies en si. Això significa que tota idea que existeix ha de tenir una causa si no no tendria sentir tenir una idea d'una cosa que no existeix perquè com a influència de Parmènides del no-res no pot sortir res i viceversa. A partir d'aquest fet indubtable busca l'origen d'aquesta substància on primer de tot pensa en el "JO" però reflexiona que això no pot ser perquè un ésser finit, una cosa que només pensa no pot ser la causa d'una substància infinita i perfecta, i tal i com és perfecte finalment conclou que és el propi Déu la causa d'ell mateix.
Comparacions:
Aquesta text és pot comparar amb les idees de Plató ja que com a part de racionalista considera que l'essencia de les coses és reflecteixen en idees, i si existeixen determinades idees ha d'existir aquesta substància en la realitat o en un altre (en el cas de Descartes la seva causa a part de l'existència). La diferència es troba en que Plató considera les idees eternes per tant no tenen una causa i no existeix aquestes qüestions que es planteja Descartes per demostrar la seva existència.
Text 5. Una altra formulació del cogito. Meditacions metafísiques, 2a.
En aquest text Descartes a partir del seu dubte metòdic exposa dos idees. La primera que si ha arribat a un dubte escèptic després de no arribar a la certesa d'alguna cosa és perquè pensa i aquesta acció de pensar significa que existeixi, primera veritat indubtable a la que arriba. I la segona defensa la idea de l'existència d'un geni maligne que li enganya i per tant li fa dubtar però mai li podrà enganyar sobre el propi jo.
Títol que proposo. Penso ergo sóc.
En aquest text Descartes utilitza el seu procés de dubtar els coneixements que ha aprés perquè considera que simplement són opinions que amb el temps s'han acceptat com a veritables ja que ens hem deixat guiar pels sentits. A partir d'aquí amb el seu mètode cartesià basat en la deducció i intuïció, és a dir, el raonament, arriba a un dubte escèptic ja que considera que alguna cosa li esta enganyant. Descartes finalment arriba el seu principi indubtable al reflexionar que ha fet tot aquest procés de raonaments perquè té la capacitat de pensar i si pensa vol dir que existeix, és a dir, d'aquí sorgeix la frase que més el representa "Penso ergo sóc". Però si encara hi existia algun dubte pel qual rebutjar aquesta idea indubtable ho comprova a partir de la idea del geni maligne, ja que considera que hi ha algun poder que li fa dubtar la seva realitat i com no pot ser Déu perquè si li enganyés no seria perfecte i per tant no existiria. I aquest geni maligne li pot enganyar en tot menys en el propi jo perquè hi ha d'haver alguna causa pel cual el jo pensi que li enganyen. Per tant per doble aprovació i com diu textualment Descartes arriba a una primera idea indubtable que és "jo sóc, jo existeixo".
Comparacions. Aquesta idea d'utilitzar la raó per ser l'únic camí per arribar a la veritat ho podem comparar amb Plató, en que també no confiava en els sentits ja que només ens porten a les opinions i la raó per el era l'únic camí per arribar a la veritat universal. Per tant és diferencia que per Descartes les opinions no les considera coneixement ja que fa confondre la raó per arribar a la certesa i finalment aquestes opinions amb els temps són acceptats, en canvi Plató si que ho considera la opinió part del coneixement ja que forma part del procés per poder arribar ala veritat absoluta ja que en un principi l'home tendeix a deixar-se guiar pels sentits on finalment aprén que l'única manera és utilitzant la raó i deixa a part el món sensible per arribar al món intel·ligible, és a dir, Plató reconeix dos tipus de coneixements a diferencia de Descartes, que només reconeix una.
