ACTIVITAT 39: Déu com a substància infinita

Text 11. Déu com a substància infinita: Meditacions metafísiques, 3a.

El jo té present la idea d'una substància infinita i altres característiques que la fan perfecte la qual és la causa de tot. Al pensar en aquesta idea és qüestiona si el JO és la causa d'aquesta però no pot ser al ser JO una substància finita que no pot causar una substància infinita, per tant és causat per ell mateix el que anomena Déu.

Títol que proposo: Una substància infinita no causada per una finita.

En aquest text Descartes descriu la substància que és Déu per en el que el descriu com una substància "infinita,eterna, immutable, independent, omniscient, omnipotent, per la qual jo mateix i totes les altres coses han estat produïdes per ell", és a dir, en el seu enteniment existeix una idea infinita ja que la raó agafa la idea de les substàncies i no les substàncies en si. Això significa que tota idea que existeix ha de tenir una causa si no no tendria sentir tenir una idea d'una cosa que no existeix perquè com a influència de Parmènides del no-res no pot sortir res i viceversa. A partir d'aquest fet indubtable busca l'origen d'aquesta substància on primer de tot pensa en el "JO" però reflexiona que això no pot ser perquè un ésser finit, una cosa que només pensa no pot ser la causa d'una substància infinita i perfecta, i tal i com és perfecte finalment conclou que és el propi Déu la causa d'ell mateix. 

Comparacions:

Aquesta text és pot comparar amb les idees de Plató ja que com a part de racionalista considera que l'essencia de les coses és reflecteixen en idees, i si existeixen determinades idees ha d'existir aquesta substància en la realitat o en un altre (en el cas de Descartes la seva causa a part de l'existència). La diferència es troba en que Plató considera les idees eternes per tant no tenen una causa i no existeix aquestes qüestions que es planteja Descartes per demostrar la seva existència.