ACTIVITAT 39: Déu com a substància infinita

Text 11. Déu com a substància infinita: Meditacions metafísiques, 3a.

El jo té present la idea d'una substància infinita i altres característiques que la fan perfecte la qual és la causa de tot. Al pensar en aquesta idea és qüestiona si el JO és la causa d'aquesta però no pot ser al ser JO una substància finita que no pot causar una substància infinita, per tant és causat per ell mateix el que anomena Déu.

Títol que proposo: Una substància infinita no causada per una finita.

En aquest text Descartes descriu la substància que és Déu per en el que el descriu com una substància "infinita,eterna, immutable, independent, omniscient, omnipotent, per la qual jo mateix i totes les altres coses han estat produïdes per ell", és a dir, en el seu enteniment existeix una idea infinita ja que la raó agafa la idea de les substàncies i no les substàncies en si. Això significa que tota idea que existeix ha de tenir una causa si no no tendria sentir tenir una idea d'una cosa que no existeix perquè com a influència de Parmènides del no-res no pot sortir res i viceversa. A partir d'aquest fet indubtable busca l'origen d'aquesta substància on primer de tot pensa en el "JO" però reflexiona que això no pot ser perquè un ésser finit, una cosa que només pensa no pot ser la causa d'una substància infinita i perfecta, i tal i com és perfecte finalment conclou que és el propi Déu la causa d'ell mateix. 

Comparacions:

Aquesta text és pot comparar amb les idees de Plató ja que com a part de racionalista considera que l'essencia de les coses és reflecteixen en idees, i si existeixen determinades idees ha d'existir aquesta substància en la realitat o en un altre (en el cas de Descartes la seva causa a part de l'existència). La diferència es troba en que Plató considera les idees eternes per tant no tenen una causa i no existeix aquestes qüestions que es planteja Descartes per demostrar la seva existència.

ACTIVITAT 38: Altra formulació del cogito.

Text  5. Una altra formulació del cogito. Meditacions metafísiques, 2a.

En aquest text Descartes a partir del seu dubte metòdic exposa dos idees. La primera que si ha arribat a un dubte escèptic després de no arribar a la certesa d'alguna cosa és perquè pensa i aquesta acció de pensar significa que existeixi, primera veritat indubtable a la que arriba. I la segona defensa la idea de l'existència d'un geni maligne que li enganya i per tant li fa dubtar però mai li podrà enganyar sobre el propi jo.

Títol que proposo. Penso ergo sóc.

En aquest text Descartes utilitza el seu procés de dubtar els coneixements que ha aprés perquè considera que simplement són opinions que amb el temps s'han acceptat com a veritables ja que ens hem deixat guiar pels sentits. A partir d'aquí amb el seu mètode cartesià basat en la deducció i intuïció, és a dir, el raonament, arriba a un dubte escèptic ja que considera que alguna cosa li esta enganyant. Descartes finalment arriba el seu principi indubtable al reflexionar que ha fet tot aquest procés de raonaments perquè té la capacitat de pensar i si pensa vol dir que existeix, és a dir, d'aquí sorgeix la frase que més el representa "Penso ergo sóc".  Però si encara hi existia algun dubte pel qual rebutjar aquesta idea indubtable ho comprova a partir de la idea del geni maligne, ja que considera que hi ha algun poder que li fa dubtar la seva realitat i com no pot ser Déu perquè  si li enganyés no seria perfecte i per tant no existiria.  I aquest geni maligne li pot enganyar en tot menys en el propi jo perquè hi ha d'haver alguna causa pel cual el jo pensi que li enganyen. Per tant per doble aprovació i com diu textualment Descartes arriba a una primera idea indubtable que és "jo sóc, jo existeixo".

Comparacions.
Aquesta idea d'utilitzar la raó per ser l'únic camí per arribar a la veritat ho podem comparar amb Plató, en que també no confiava en els sentits ja que només ens porten a les opinions i la raó per el era l'únic camí per arribar a la veritat universal. Per tant és diferencia que per Descartes les opinions no les considera coneixement ja que fa confondre la raó per arribar a la certesa i finalment aquestes opinions amb els temps són acceptats, en canvi Plató si que ho considera la opinió part del coneixement ja que forma part del procés per poder arribar ala veritat absoluta ja que en un principi l'home tendeix a deixar-se guiar pels sentits on finalment aprén que l'única manera és utilitzant la raó i deixa a part el món sensible per arribar al món intel·ligible, és a dir, Plató reconeix dos tipus de coneixements a diferencia de Descartes, que només reconeix una.